La font de Santa Margarida es troba enmig del mosaic d'horts del Regadiu Vell, en un dels punts més amables del contacte entre Navarcles i la riera de Calders. Al capdavall dels carrers de la Renaixença i de la Font de Santa Margarida, un camí estret baixa suaument cap als horts i condueix directament fins al punt d'aigua.

El paisatge s'obre en feixes petites, recs antics i marges de pedra que conserven la textura d'un regadiu tradicional alimentat durant generacions per les aigües de la riera. L'emplaçament de la font, lleugerament enfonsat i protegit per la vegetació, crea un petit espai de calma dins el mosaic d'horta. La proximitat del curs fluvial i l'ombra dels marges fan de la font un punt de frescor que connecta el poble amb el seu paisatge més immediat.

La font està formada per un mur transversal de pedra lligada d'uns quatre metres de llargada i dos d'alçada, que reté les terres dels horts superiors, i per un segon mur d'un metre i mig d'amplada que forma un angle obert i arrecera l'espai. Ambdós murs estan rematats amb lloses. A la part baixa del mur principal, tres gruixuts brocs de ferro alineats aboquen un cabal constant d'aigua fresca en un bassal longitudinal de pedra buidada, arran de terra, que desguassa per un canal obert paral·lel al camí dels horts. Davant del bassal hi ha tres petites piques excavades a la pedra que actuen com a repartidors i canalitzen l'aigua cap als recs, un element poc habitual i d'un gran interès etnogràfic.

Damunt del brollador de l'esquerra hi figura la inscripció 1818, i sobre del de la dreta la de 1706. Al muret lateral de l'esquerra es conserva una llosa de pedra especialment interessant, amb una inscripció molt desdibuixada que ve a dir: "vull 79e 1680 lo lloch de Navarcles a feta adobà la font de Santa Margarida".

L'aigua prové d'una mina situada uns trenta metres més amunt, coberta amb volta, testimoni de la tècnica tradicional de captació que ha alimentat durant segles els horts del Regadiu Vell i ha abastit els veïns del barri.

La font rep el nom per la proximitat amb la capella de Sant Bartomeu, on hi havia un altar i una imatge dedicats a Santa Margarida que gaudien d'una devoció notable.

La primera referència escrita apareix al capbreu de Navarcles de 1338, quan es descriuen les propietats de Pere de Cura, fet que indica que ja era un punt d'aigua consolidat molt abans. Durant l'edat mitjana i moderna, la font va tenir un paper essencial en el reg dels horts del Regadiu Vell, una de les zones agrícoles més antigues del terme, i també en l'abastament quotidià dels veïns del sector. Les diverses inscripcions del frontal '1680, 1706 i 1818' testimonien un manteniment continuat al llarg dels segles, sovint impulsat pels mateixos habitants, que depenien directament del bon funcionament del brollador. Aquestes reformes coincideixen amb moments de creixement del poble i amb períodes en què l'aigua era un recurs especialment valuós, tant per al consum com per al regadiu.

En Lluís, veí dels horts, explica que el mur de la font havia estat arrebossat durant molts anys, i que les lloses amb les dates van quedar al descobert en una rehabilitació recent. Ell i el seu germà van construir també la petita capelleta dedicada a Santa Margarida que hi ha uns metres més amunt.

Entre els veïns més grans encara circula el record que, en temps de sequera, alguns pagesos pujaven fins a la mina amb una espelma encesa per comprovar si hi havia corrent d'aire: si la flama tremolava, volia dir que l'aigua encara circulava per dins la galeria i que el cabal es mantindria. Era una manera senzilla, transmesa de generació en generació, de "llegir" la mina quan no hi havia eines ni coneixements tècnics.

Una altra anècdota explica que, fins ben entrat el segle XX, els infants del barri aprofitaven el bassal per refredar-hi la síndria a l'estiu. La deixaven submergida a mitja tarda, ben encaixada entre les pedres, i al vespre la recuperaven gelada per compartir-la asseguts al marge dels horts. Era un petit ritual estiuenc que molts recorden amb nostàlgia, i que reforça la imatge de la font com a espai de convivència i vida quotidiana.

Abans de l'arribada de l'aigua corrent, la font era un punt de trobada habitual: dones amb càntirs, pagesos i criatures convivien en aquest espai mentre l'aigua corria sense pausa. Avui, la font de Santa Margarida continua rajant amb la mateixa constància que fa segles. És un espai humil però carregat de memòria, on la història, el treball de la terra i la devoció popular es troben en un mateix punt d'aigua que ha sabut mantenir-se viu.

Els horts del Regadiu Vell són un espai d'origen medieval, ja actiu al segle XIV, quan s'alimentaven de les aigües de les fonts i de la riera de Merdaenllà. Amb el temps han configurat un mosaic de feixes, marges i recs que conserva la traça d'un regadiu tradicional vinculat a la vida del poble. L'aigua s'hi ha distribuït sempre de manera comunitària, per torns i aprofitant la pendent natural del terreny. Aquest conjunt agrícola, encara viu i treballat, manté la memòria d'un paisatge de ribera que ha acompanyat Navarcles durant segles.

Recull de dades:
- Ferrer, Llorenç (1997). La capella i el barri de Sant Bartomeu. Quaderns de Navarcles, 3. Ajuntament de Navarcles, p. 12.
- Ferrer, Llorenç (1999). Tenir aigua. 100 anys de la primera portada d'aigües a Navarcles (1899-1999). Quaderns de Navarcles, 5. Ajuntament de Navarcles, pp. 4'6.
- Solà, Fortià (1910). Navarcles. Notes històriques. Impremta Dr. Vives, Manresa, p. 124.
- Diputació de Barcelona. Mapes de Patrimoni Cultural: Fitxa 'Font de Santa Margarida'.
- Centre d'Estudis del Bages (2000'2020). Dossiers i monografies sobre patrimoni hidràulic i rieres del Bages.