Font de les Piques
| 40.7324,0.3743Clica per veure la ubicació. | |
| 315 m | |
| Lliure | |
| Natural | |
| Ben conservada | |
| Raja | |
| Abril 2025 |
Aquesta interessant font, mostra excepcional d'enginyeria rural, està emplaçada als afores del poble pel sud.
El conjunt es troba en una ampla terrassa desnivellada, a recer de tres murs de pedra que delimiten l'espai. Està format per la font, tres piques de pedra buidada i un gran safareig.
El seu nom es deu a les tres piques que la formen.
La font és una gran llosa de pedra disposada en vertical que li fa de frontal. A la part de baix surt un broc de plàstic per on brolla un bon doll d'aigua que omple la primera de les piques, de pedra picada i de forma rectangular, que descansa en un pedestal de pedra. Al semicercle superior del frontal hi apareix una inscripció amb la data 1788.
L'aigua sobrant de la primera pica vessa a la segona, situada a continuació i a un nivell més baix, després passa a la tercera, aquesta més petita. A la primera pica s'hi abeuraven els matxos perquè estava més alta i, a la segona i tercera, la resta del bestiar doncs pel camí passaven moltes raberes.
La tercera pica desguassa a través d'un caneló obert i alimenta l'antic safareig del poble, de grans dimensions, planta rectangular, una única bassa i amb lloses inclinades cap a l'interior als quatre costats.
Tot i que els rentadors de les Piques eren considerats els rentadors del poble, la majoria de dones preferien anar a rentar la roba a la bassa, ja que hi havia unes lloses de pedra molt adequades per aquesta tasca, i a més, consideraven que l'aigua de les Piques no era prou bona.
Molta gent del poble anava a buscar aigua de boca a les Piques, ja que era més 'molla' (tova) i això feia que no fos la millor aigua per rentar però sí que ho era per a la salut del consumidor.
Cap a la segona meitat del segle XIX, l'abastament d'aigua a la població de Mas de Barberans era un problema. Les basses naturals i els pous eren fiables només en èpoques plujoses i, en períodes de sequera, era necessari caminar dues hores per arribar a l'aigua potable. La solució passava per canalitzar-la des de les fonts més cabaloses del barranc de la Vall fins al poble. Per fer-ho, el veïnat va haver d'enginyar construccions com el pont de les Canals, construït per tal de salvar el barranc de l'Àliga i poder transportar l'aigua canalitzada fins al Mas de Barberans.
Existeixen molts altres exemples de tècniques per extreure, transportar i emmagatzemar l'aigua, lligats a la pagesia i a l'ocupació del territori. El manteniment d'aquestes infraestructures i la regulació de les concessions d'aigua demanaven també una estructura organitzativa que, en el cas de Mas de Barberans, es va constituir en la Comunitat d'Usuaris d'Aigües. En el recorregut de l'itinerari del pont de les Canals es poden veure algunes d'aquestes infraestructures.
La font i el rec de les Piques són una mostra excepcional d'enginyeria rural, desenvolupat mitjançant el treball de la pedra en sec, amb l'objectiu de facilitar l'explotació de petites parcel·les d'horta situades en una topografia molt accidentada. Es tracta d'un exemple de pou de mina, format per una galeria horitzontal construïda per tal de captar l'aigua de l'aqüífer i revestida amb pedra en sec. L'aigua es va filtrant per les parets de la galeria i es canalitza cap a l'eix central fins al punt de sortida desitjat.
A diferència d'altres concessions, el Reg de les Piques no depenia de la Comunitat d'Usuaris d'Aigües sinó de l'Ajuntament. Aquest feia contractes d'arrendament als propietaris de les finques properes que volien beneficiar-se de la concessió. També era el personal municipal l'encarregat del manteniment de la infraestructura.
La població de Mas de Barberans s'ubica en un vessant situada entre el turó dels Tossals i l'inici de la plana de la Galera. L'espai destinat al cultiu de l'horta està situat a la part baixa d'aquesta vessant, per la qual cosa, en el seu moment va ser necessari abancalar el terreny per tal de facilitar les tasques de cultiu. Normalment això s'aconseguia construint marges de pedra en sec i terraplenant amb terra vegetal, però en aquest cas no va ser tan senzill. Justament en aquest espai hi aflorava una surgència d'aigua que quedaria soterrada en el cas de construir les terrasses. Això suposava una doble dificultat. Per una banda, l'aigua no es podria aprofitar per al reg i, per l'altra, com que la surgència hagués continuat brollant, hagués provocat problemes d'estabilitat del terreny, erosionant el terraplenat.
Per tal d'evitar tots aquests problemes es va buscar una solució digna d'enginyeria, una font de mina. Es tracta d'una galeria paredada, excavada o terraplenada (com és el cas) que dona sortida a l'aigua freàtica per gravetat. Els margeners van fer una bases i hi van aixecar parets de pedra en sec. Aquesta base tenia un pendent d'un 1% o 0,5% (en un metre, es pujava 1 Cm o 0,5 Cm) i van col·locar una filera de teules per canalitzar l'aigua. Després de 18 metres, es va construir una petita parada de 30 Cm d'alçada que frenava l'avenç de l'aigua, formant una petita bassa que ajudava a retenir-la durant més temps. Sembla que aquesta parada s'ha reconstruït amb tècniques més modernes i també s'ha canalitzat amb tubs de polipropilè al damunt de les teules.
Les parets de pedra en sec es van aixecar a banda i banda de la base fins una alçada màxima de 1,35 m. Aquesta alçada coincideix amb el límit on el margener podia dipositar la darrera pedra del marge sense haver d'aixecar els braços. La distància entre parets era variable, més ampla a la base i més estreta a la part alta. Així, en la major part de la galeria l'ample de la part inferior és d'entre 70 Cm i 60 Cm, mentre que a la part superior va dels 50 Cm als 40 Cm. Per tal de tancar la canalització a la part superior, es va col·locar una pedra de grans dimensions, d'entre 80 i 90 Cm de llarg i 40 i 50 Cm d'ample.
En total, el traçat principal de la galeria fa 23,5 m. Fa una lleugera inflexió cap a l'esquerra en els darrers 8,6 m i acaba en un ensorrament que es va protegir amb un replà de pedra en sec. Aquesta protecció impedeix, segons la tradició oral, arribar fins la cisterna coneguda com el pou de les Piques.
Abans d'arribar a aquest ensorrament hi ha un altre passadís al costat esquerre, amb un traçat corbat de 18 metres. En aquest cas la pendent és molt més acusada i la secció de la galeria es va estretint i reduint de manera que, al final l'alçada és de només 80 Cm i l'amplada de 40 Cm a la base i 34 Cm a la banda superior.
Tant les parets, com els sostres i les teules de la canalització, mostren importants calcificacions, causades per la gran quantitat de calç que porta l'aigua de la font. Fins i tot s'hi poden veure petites estalactites que fan uns 3 Cm de longitud.
L'aigua recollida en aquesta canalització soterrada arriba fins la font de les Piques.
He extret la major part de la informació d'aquesta fitxa d'en Ferran Torta Navarro i de l'Ajuntament de Mas de Barberans.